Escoltar a Toni Royo parlar d’allò que ell anomena “el meu País”, és escoltar-lo parlar de si mateix. I és que, agafant els versos de la cançó “País petit” de Lluís Llach, que Royo fa propis, aquest activista cultural castellonenc es defineix com “malalt d’amor pel meu país”. Així comença el seu llibre de memòries, titulat “Pel meu País” (Onada edicions, 2020), i així va començar ahir la presentació de l’obra que va celebrar al saló de plens d’Orpesa, en un acte en que va ser introduït per Eric Traver.
El portaveu local de Compromís va definir a Toni Royo com un “activista cultural del País Valencià”. En aquest sentit, Eric Traver va posar com exemple del seu activisme les celebracions dels Correllengua a les escoles o les Normes de Castelló, actes organitzats al llarg dels seus 42 anys com a delegat d’Acció Cultural del País Valencià a les nostres comarques. A més, Traver va destacar la seua presència a les xarxes socials, preferentment al Facebook, plataforma de la qual el mateix Royo es considera “addicte”.
A l’hora de començar a escriure les seues memòries, Toni Royo va preguntar-se “quin moment clau de la meua vida anava a ser el principi del llibre”, una pregunta a la que de seguida va trobar resposta: el seu primer acte com a delegat d’Acció Cultural. Es tracta de la commemoració del 50 aniversari de les normes de Castelló o normes del 32, “que són les que van unificar el català”. Per a celebrar aquella data es va plantejar “omplir la plaça de bous de Castelló”, i ho va aconseguir. Com a prova tenim la coberta de l’obra que estava presentant.
Aquell dia de 1982 per la vesprada va haver una manifestació “memorable per dos raons: pel nombre de gent que hi érem i perquè va ser el punt de partida per a la unió de les diferents forces nacionalistes valencianes, que duien temps disperses”. Aquest és l’inici d’unes memòries en les que, a mode introductori, no renuncia a parlar dels orígens de la seua família a Castelló, d’on ens parla del cognom Querol, que comparteix amb el seu alter ego literari Jordi, i Alcalà de Xivert, així com les seues constants visites de caire familiar a València.
La resta de les seues memòries és història, i està tota recollida en una obra, que busca, a més de contar tots els fets que es narren, fer arribar al lector l’estima que té pel seu país, per la seua pàtria, “eixe concepte tan difícil de definir però tan fàcil d’entendre”. Com va dir Toni Royo, “el nostre país és estimable” i, com ell mateix recalca, quan es refereix al concepte país no és limita al País Valencià. No té cap reserva al referir-se als Països Catalans com a propis.
En una xerrada distesa i propera, Toni Royo ens va parlar dels seus orígens familiars, de la seua experiència fent la mili i, des de la seua visió, de la salut que té la llengua als diferents àmbits lingüístics catalans, així com de les forces nacionalistes dels territoris catalanoparlants, que al País Valencià representa Compromís. Com no podia ser d’una altra manera, el futbol i la seua simpatia pel FC Barcelona també van tindre el seu temps.
L’autor va dedicar també una especial importància al valor que té la integració dels estrangers al nostre país, front a la intolerància d’aquells extremistes que defensen una pàtria ben distinta a la que aspira ell i que utilitzen la llengua “per a destrossar-nos culturalment. Si sabem integrar als nouvinguts, guanyarem a tanta ignorància i estupidesa”.
I si aquestes memòries tenen un inici, també tenen un final, que no és un altre que la seua jubilació com a delegat d’Acció Cultural, coincidint amb el reconeixement que va rebre per la Fundació Huguet com a “Valencià de l’any”. Una etapa i una vida que, el mateix Toni Royo, va dir que “crec i espere haver dedicat a la pàtria”. L’activisme de Toni, que no acaba amb la seua jubilació, ha tingut i té un propòsit ben definit: “Tots treballem per a aconseguir un objectiu que ens hem marcat, arribar a Ítaca, al cim, a la llibertat”.